Teoria de classe

TEMA 1. CONTACTE DE LLENGÜES

1.    CONTACTE DE LLENGÜES

LLENGUATGE

·                 Elements interns (l'estructura lingüística): és tot el conjunt de mecanismes interns de funcionament d'una llengua: fonètica (els sons), la fonologia (els fonemes), el lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques, etc. Estudia per tant l'essència de la llengua. També podem dir que és l'objecte d'estudi de l'antiga gramàtica, de la lingüística tradicional i de la moderna lingüística.

·                 Elements externs (l'ús lingüístic): és el fet mateix d'usar una llengua en la pràctica per comunicar-nos socialment. Són, per tant, les relacions que hi ha entre llengua i societat. Estudia les condicions d'existència d'una llengua.

La Sociolingüística. És una disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. Investiga les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix.

Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el procés de la comunicació:

-        Els àmbits d'ús d'una llengua.

-        El territori on es practica.

-        Les varietats lingüístiques més usades.

-        La categoria (social, ideològica, edat, professió, sexe...) dels seus parlants.

-        Els temes que es tracten.

-        El context en que es realitzen les comunicacions.

-        Les intencions i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels qui practiquen la comunicació.

BILINGÜISME, DIGLÒSSIA I SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: REPERCUSSIONS EN L'ÀMBIT ESCOLAR

Monolingüisme. És l'existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat. Aquesta situació és clarament excepcional, si tenim en compte que les 6.000 llengües que es parlen al món estan repartides en uns 200 estats.

No hem de confondre monolingüisme estatal amb l'acceptació d'una sola llengua oficial: cas de França, Itàlia, EUA, Turquia, Marroc, Austràlia... Aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d'una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història.

Podem afirmar, doncs, que el monolingüisme és una situació estranya, és l'excepció. La norma general és el plurilingüisme. Aquest contacte de llengües pot manifestar-se i resoldre's de manera distinta en cada societat i és allò el que haurem d'analitzar.

El concepte de llengües en contacte va ser difós l'any 1953 per Uriel Weinreich per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs comunitats.

D'una banda, el coneixement d'altres llengües, a més de la pròpia, possibilita la comunicació entre els pobles. D'altra, com no hi ha tants estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d'un mateix estat convisquen diverses llengües.

Monolingüisme individual: té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.

Monolingüisme social: es produeix quan en el context d'una determinada societat s'usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

Llengües minoritàries i minoritzades

Les llengües minoritàries: Tenen un nombre reduït de parlants. En el context europeu es consideren llengües minoritàries: català (11 milions), suec i búlgar (10 milions), danès (6 milions), noruec i finlandès (4,5 milions), albanès i eslovac (6 milions), lituà (4 milions), etc.

La llengua minoritzada: És aquella llengua que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística.

Tot els seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi. Algunes llengües minoritzades són bretó, gal·lès, occità, català, èuscar, sard…

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada (Alemany a l'Alsàcia, el castellà a Puerto Rico).

Bilingüisme. Per bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues (per oposició a trilingüisme, quatrilingüisme...)

Aquesta definició tan àmplia ha provocat que aquest terme s'haja aplicat a situacions totalment diferents i que no sempre tenen relació amb la sociolingüística.

Aquest terme s'ha anat aplicant amb diverses accepcions. Han estat diverses les disciplines (pedagogia, psicologia, sociologia, sociolingüística...) que han participat en l'intent de definició.

Però, és evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic. S'ha entès per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no existeix en la realitat.

S'ha parlat de diferents classes de bilingüismes:

·         Bilingüisme individual: la capacitat d’una persona d’emprar dues llengües.

Ens referim, per tant, a la menor expressió de poliglotisme. S'engloben ací situacions extremadament variades d'acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents. Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:

    -Segons el grau d’ús de la llengua: passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu (l’entén i també la parla). També es pot tenir present l'ús escrit de la llengua (la llig, l'escriu) i ens en resultaria una diversitat de situacions molt complexa.

    -Segons el grau de domini de la llengua: simètric (o ambilingüisme) si totes es coneixen igual i asimètric, si alguna es domina més que les altres. En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem factors com ús oral/escrit, registres lingüístics, àmbits d'ús...

    -Segons la motivació psicològica: instrumental ( per motius laborals o econòmics, com pot ser l’aprenentatge de l’anglès al món actual) i integratiu ( per exemple, els immigrants).

·        Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual (el poliglotisme del individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials.

S'usen dues llengües (una de pròpia i una altra pròpia d'un altre grup) que alternen segons unes normes d'ús establertes que no n'organitzen les funcions.

També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d'extensió de la bilingüització, l'estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües.

Ara bé, el bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat. El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a comunicar-se només té necessitat d'una llengua.

És per això que sol manifestar-se com una situació conflictiva (inestable i desequilibrada quant a les funcions de cada llengua).

El cas d'un bilingüisme generalitzat, estable i funcionalment neutre no és més que una mera hipòtesi de treball que no es correspon amb cap societat coneguda.

·        Bilingüisme territorial:  aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

Per exemple, a Bèlgica, amb una zona on es parla neerlandès (Flandes) i una altra de francòfona (Valònia). O al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants. Aquest bilingüisme l'estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística.

Com heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a "situació en què s'usen dues llengües". Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics com diglòssia, conflicte lingüístic o procés de substitució.

Diglòssia. El concepte de diglòssia, de Ferguson (1959), parteix de l'estudi d'una situació en què coexisteixen dues varietats d'una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa: B) i ho fa partint de l’anàlisi de casos com el de l’àrab i el grec, llengües que , com és sabut, han posseït o posseeixen encara una varietat literària de la llengua, molt allunyada de la varietat oral.

En aquest cas es parla de distribució funcional d'aquestes dues varietats d'una llengua.

Pel que fa a d'altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal recordar que Fishman (1971) planteja aquesta designació per a unes altres realitats de coexistència de llengües diferents en un mateix territori (no sols en casos de varietats d'una mateixa llengua).

Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals.

Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l'ocupació dels àmbits d'ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i així descriu les quatre situacions següents:

- Situació de diglòssia i bilingüisme: és el cas d’aquelles societats els membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.

Paraguai: el castellà funciona com a llengua A i el guaraní com a llengua B.

- Situació de diglòssia sense bilingüisme: és el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe.

Rússia: l'aristocràcia russa francòfona d'abans de la 1ª Guerra Mundial i el poble russoparlant.

- Situació de bilingüisme sense diglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre anglès).

- Situació sense diglòssia i sense bilingüisme: seria la situació de comunitats monolingües ( els castellans de les regions castellanoparlants) o estats monolingües ( els islandesos, els portuguesos...)

Substitució lingüística. Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d'ús.

Es tracta per tant d'una situació dinàmica i inestable.

Sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada).

Una vegada que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva.

El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització.

Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

ETAPA INICIAL. Una llengua d'una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d'ús de la llengua que estava exercint totes les funcions lingüístiques de la comunitat.

Les raons són sempre extralingüístiques (hegemonia, poder polític, annexió territorial, primacia econòmica...)

1ª PROCÉS DE BILINGÜITZACIÓ (és l'etapa més llarga). Les classe altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

2ª PROCÉS DE MONOLINGÜITZACIÓ EN LA LLENGUA DOMINANT.

A poc a poc es va abandonant la llengua dominada ( llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora).

Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A.

Es presenten diversos problemes:

Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d'ús i la dominant els amplia.

Creació del prejudicis lingüístics: són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llegües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors...

En cap cas es parteix d'apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent.

Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

Bilingüisme unidireccional: la llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient. Els parlants de la llengua dominada es veuen necessitats a aprendre la llengua dominant, la bilingüització els és imposada. Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat d'aprendre la llengua dominada ja que poden viure perfectament en la societat sense usar-la. És a dir, hi ha parlants monolingües en la llengua A però només n'hi ha de bilingües en llengua B.

Per últim, quan el procés s'ha completat, tenim l'abandó absolut de la llengua dominada i l'ús exclusiu de la llengua nova.

2.   HISTÒRIA SOCIAL: PANORAMA HISTÒRIC DEL CONTACTE DE LLENGÜES AL PAÍS VALENCIÀ. 

NAIXEMENT I EXPANSIÓ DEL S.VIII AL S. XIV 

1.Consciència de la nova llengua: documents escrits i primeres denominacions.

2.L’expansió geogràfica del català.

                     L’expansió mediterrània.

                     L’expansió peninsular.

3.La Cancelleria Reial.

                    La creació d’un model de prestigi.

4.La formació de la tradició literària catalana.

ETAPES D’ESPLENDOR S. XV

1.La plenitud de la producció literària.

                La valenciana prosa

                La dessocialització lírica.

2.La llengua en els àmbits no literaris.

3.Bases històriques de la castellanització: el canvi idiomàtic.

LA DECADÈNCIA

La decadència fou un terme encunyat per designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició a la Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

·       Causes polítiques, socials i culturals de la substitució lingüística:

- Hi ha un desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la corona d’Aragó i també hi ha una pèrdua del poder polític.

- L’expulsió dels moriscos (XVI) fa que València perda un terç de la població i siga repoblada pels castellans.

- Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè ho havia mes demanda, provocant la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança envers la pròpia llengua.

En la guerra de successió  a la corona d’Espanya (1704-1714) els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren partit a favor de l’arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es van perdre Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies. El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la seua documentació notarial i comerç.

Espanya esdevenia un estat uniforme amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres catalanoparlants.

Els catalanoparlants d’aquesta època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de protecció pública.

En el Renaixement i el Barroc el català va viure una etapa de decadència pel que fa  a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.

L’ADSTRAT FRANCÉS ens ha deixat paraules com: baixamel, biberó, bidet, bufet, silueta i el sufix ATGE.

L’ADSTRAT CASTELLÀ I AMERINDI ens ha deixat paraules com: borratxo, broma, burro, buscar, llàstima (l’adstrat amerindi ens arriba a través del castellà, a partir del descobriment d’Amèrica: canoa, huracà, mico, lloro, tauró.)

LA RENAIXENÇA

L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Arribau.

Coincidint amb els moviments del romanticisme i  del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús  literari del català.

Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava el passat medieval i la cultura popular.

Es passava de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle (Castellà a la vida oficial, premsa, ciència, ensenyament i català a la vida privada, la poesia, la cançó, els acudits) al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la premsa de consciència que la llengua pròpia també  pot ser la culta: el català entra en la poesia d’autor, el teatre, la novel·la, la vida pública, etc.

Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme literari de la Renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posà en qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe. L’arrelament del comportament diglòssic i l canvi lingüístic de les classes benestants valencianes impedia ací la reivindicació de l’ús exclusiu del català.

Les institucions dels jocs florals, restaurada en 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d’aquella època.

La participació d’escriptors  de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de la cultura.

   3.    NORMATIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ

              

L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basaria en: 

-        La voluntat política: Els governants que tinguen un caire democràtic i tolerant veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i per tant, hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús  de les lleis i normes que els protegiran

-        Normativització: És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc.

Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general.

-        Estandardització: El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tots els parlants s’hi veuen identificats.

-        Política lingüística: Un procés de normalització necessita una política lingüística.    El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap.

SEGLE XX PRINCIPI DE NORMATIVITZACIÓ 

NORMATIVITZACIÓ

Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s’havia produït als segles XVII i XVIII:

   -La llengua catalana ja representa una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d’estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del segles XIX.

     -El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.

   -El suport polític de d’Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català

La tasca de normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica que dominava a les darreries dels segle XIX i principis del XX.

Pompeu Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filològica de l’IEC van redactar:

- Les Normes ortogràfiques, 1913.

- La gramàtica, 1918

- El diccionari general,1932.

- Les Converses filològiques, 1919-28 (articles de divulgació)

           Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.

Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia.

LES NORMES ORTOGRÀFIQUES DE 1913

S’intenta fer correspondre un fonema a una grafia.  Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic. Estan basades en criteris: -        Fonèticodialectals: S’intenta fer correspondre un fonema a una grafia.  Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic.

-        Etimològics: Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí.

     

La morfologia i el lèxic

Per tal d’evitar secessionismes innecessaris l’IEC admeté totes les variants morfològiques:

Jo parlo/jo parle/ jo parl

Jo digui/ diga

Jo pateixi/ jo patesca/ jo patisca

Jo cantés/ jo cantàs/ jo cantara

Per últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. En 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Finalitzava el procés de normativització.

                

Acceptació de les normes fabrianes

Una vegada promulgades les Normes foren ràpidament acceptades i la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografia.

NORMALITZACIÓ

LA DEMOCRÀCIA

L’any 1978 s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l’Estat Espanyol, la Democràcia. Els canvis que s’anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d’una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d’una visió unitària d’Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes.

L’article 3 de la Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat però reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen.

Amb la promulgació dels Estatuts d’Autonomia, s’iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i lingüístiques, que perduraven després d’anys de repressions i prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l’ús de les llengües minoritzades i garantir els seus processos de normalització.

L’AUTONOMIA 

El valencià, a partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, púbics i privats, i, a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble.

El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià, ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot polítiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l’havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.

  

Els requisits necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat política dels governats,, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.  

L’ALFABETITZACIÓ

 El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més al sistema educatiu no universitari. Es així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.

Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre la llengua abandonada per qüestions polítiques i socials.

LA LEGALITAT

El 23 de novembre de 1983, reunides a Alacant les corts Valencianes, aproven per unanimitat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte de castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians.

Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys (...) La nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar finalitza amb la postració i propicia l’ús i ensenyament del valencià per tal d’assolir l’equiparació total amb el castellà.

Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de comunicació i a l’administració púbica, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques. 

Partint dels principis inspiradors d ela Llei, el text s’articula en Cinc Títols sota les rúbriques:   -        De l’ús del valencià -        Del valencià a l’ensenyament -        De l’ús del valencià als mitjans de comunicació social -        De l’actuació dels poders públics -        Dels territoris predominantment valencianoparlants i castellanoparlants

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ La llei d’ús també té en compte la presencia de la llengua als mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio. En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.                L’ENSENYAMENT

La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola pública i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà.

Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües. 

La Llei Orgànica d’Ordenació General de Sistema Educatiu, aprovada anys més tard per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats Autònomes, entenent que, de manera progressiva, s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primària; de comprensió i expressió, després de la secundaria, i domini d’ambdues llengües, després del batxillerat.

El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

-        PROGRAMA D’ENSEÑYAMENT EN VALENCIÀ (PEV), el valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica en la primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundaria s’aplica indistintament.

-        PROGRAMA D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA (PIL), està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d’una manera formal i el castellà s’incorpora a partir del 1er o 2n cicle de primària, d’aquesta forma arriben a la secundaria en un ensenyament en valencià

-        PROGRAMA D’INCORPORACIÓ PROGRESSIVA (PIP), pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària serà l’àrea del coneixement del medi natural, social i cultural la que s’anirà introduint i així fins arribar a l’ESO que hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en valencià.

   4.    ELS MITJANS DE COMUNICACIÓN AL PAÍS VALENCIÀ.

El sistema comunicatiu valencià (SCV) té les primeres empremtes, quant a la seua configuració actual, en els successius intents de premsa democràtica durant els anys seixanta i setanta del segle XX, i els programes de ràdio en valencià 1 que aparegueren en aquells anys. 

La situació era de subdesenvolupament del país quant a premsa i la inexistència de l’opinió pública característica dels règims democràtics.

Els diaris Al dia(1966) i Primera Pàgina(1968-1972) i les revistes Gorg(1969-1972), La Marina (1973) i Túria (1964 fins avui), foren els principals exponents de les conflictives relacions amb les autoritats de l’època i significaren una renovació de les pràctiques periodístiques tenadalles pel règim, tot i la pobresa de recursos tècnics i financers.

Al seu torn, cal destacar el paper que va tenir la premsa clandestina. A partir de l’any 1962, hi ha un creixement progressiu d’aquests mitjans que esdevenen espais d’informació, reflexió i formació política, i també d’agitació en la difusió de consignes contra el franquisme.

Convé assenyalar que el  desenvolupament de la ràdio i de la televisió és superior al de la premsa escrita, la qual cosa té una gran importància quant al procés d’influència comunicativa que es desplega en aquell moment històric.

La mort del dictador no marca una frontera clara, un abans i un després, pel que fa als mitjans de comunicació.

Tot i això, s’hi esdevenen canvis importants, juntament amb el manteniment de l’estructura comunicativa franquista.

La premsa de Madrid, sobretot el diari El País, concentra la major part de les vendes i es escassa la incidència de la premsa de Barcelona (6.000 exemplars l’any 79).

Les causes cal trobar-les en les insuficiències de la premsa valenciana.

EL PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ DEL SISTEMA DE LA COMUNITAT VALENCIANA

A) PREMSA: Es manté l’estructura provincial. La premsa de Madrid, actualment, representa més d’un terç de la difusió total de la premsa de pagament.

La situació del català a la premsa diària  al País Valencià gairebé no s’ha modificat en les darreres dècades. La seua presència és anecdòtica, ocasional i merament testimonial. El diari El País va iniciar la publicació setmanal d’un suplement cultural de quatre pàgines íntegrament en català.

Quant a la premsa no diària, setmanaris o mensuals, la majoria s’editen en castellà i tenen la seu a Madrid o Barcelona. Pel que fa a la premsa no diària en català, la publicació més rellevant es la revista El Temps, setmanari d’informació general que va començar el 1984 i que arriba fins avui. 

B) RÀDIO: El fort predomini de la programació en cadena, centralitzada des de Madrid i  realitzada en espanyol, la concentració de l’audiència en les grans cadenes estatals, la incapacitat de la ràdio pública autonòmica per guanyar-se un espai suficient, el tancament de Ràdio 4 per part de RNE –emissora que emetia íntegrament en català amb programació de  ràdio fórmula- i el desenvolupament precari i tardà de les ràdios municipals serien les principals causes que explicarien el baix nivell e presència del català a la ràdio, sota les quals, òbviament, rau el conflicte polític i lingüístic valencià amb el feix d’actituds contradictòries i d’indecisions polítiques.

Cal deixar constància, que pràcticament no hi ha programes informatius en valencià en les emissores de les grans cadenes, és a dir, fins i tot els informatius locals o territorials  són habitualment realitzats en espanyol. Finalment, les emissores on predomina l’ús del valencià en la programació són les ràdios lliures supervivents i les ràdios municipals. En general, l’ús del valencià s’ajusta a la realitat sociolingüística de l’àmbit de recepció. 

C) TELEVISIÓ: La creixent competència entre les televisions va portar una obertura quantitativa i qualitativa i en una dura lluita pel mercat que esdevé la font principal del finançament. Els resultats ens els continguts van ser d’una pèrdua ràpida de qualitat amb el predomini omnipresent dels programes d’entreteniment de baix cost i de les sèries i telefilms nord-americans, la disminució dels programes culturals i informatius o la seua expulsió a hores d’audiència baixa.

L’oferta en català va començar, per a les comarques del nord del País Valencià, alhora que s’iniciaven les emissions regulars de TV3 (Televisió de Catalunya) l’any 1984.

Reforça la percepció social de  la unitat del català, incrementa el prestigi del català al País Valencià en la mesura que demostra cada dia que és una llengua apta per a tota mena de continguts, des dels més populars fins als més elitistes, i prepara el camí per a la futura Televisió Valenciana.

El conflicte va aparèixer en 1989, quan Canal 9 va ocupar la freqüència d’emissió de TV3 i que va provocar el tancament temporal dels repetidors d’Acció Cultural per ordre governativa.

El retrocés lingüístic és enorme. Quant a la llengua de la programació dels canals de TDT en emissió, al País Valencià el retrocés continua. Es manté l’aïllament entre els territoris pel que fa a  compartir continguts.

TEMA 2. L’EDUCACIÓ PLURILINGÜE: MODELS I PRINCIPIS PSICOPEDAGÒGICS

1.    MODELS D’EDUCACIÓ PLURILINGÜE 

-        Llengua oficial: La llengua o idioma oficial d'un país és l'idioma que s'adopta com a pròpia i preferent en les negociacions entre el govern i el poble o entre aquell país i d'altres. És la llengua de cada institució i normalment respon a la llengua històrica de la zona.

-        Llengua cooficial: llengua oficial en un territori juntament amb una altra o altres.

-        Drets i deures lingüístics: llibertats i obligacions establides per llei.

-        Llengua pròpia: és un terme jurídic que apareix en diversos Estatuts d'Autonomia (p.ex. Estatut Valencià, 2006) com a sinònima de llengua històrica, vernacla o tradicional d'un territori.

-        Llengua primera: llengua familiar, llengua materna, llengua mare, L1.

RESUM DE LES IMPLICACIONS DE L'ORDENAMENT JURÍDIC EN EL SISTEMA EDUCATIU VALENCIÀ.

-El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.

-L'aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià.

-Tots els alumnes han d'assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l'escolaritat obligatòria.

-El sistema educatiu ha d'estendre l'ús del valencià com a llengua d'instrucció.

-Tot el professorat ha de conèixer les dues llengües oficials de la Comunitat.

-L'Administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu que haja determinat. 

Els models són:

TERRITORI DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC CASTELLÀ:

- Programa bàsic: Tractament del valencià com a àrea.

- Es pot demanar l’excepció de l’assignatura. Conviuen a la mateixa aula alumnat que vol donar l’assignatura, amb alumne que ha demanat l’excepció.

TERRITORI DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ:

Per al territori de predomini lingüístic valencià, en canvi, comporta un tipus d’educació bilingüe, amb el valencià i el castellà com a llengües d’instrucció, concretament anomenat model d’enriquiment.

La característica fonamental PEB consisteix en el fet d’estar dissenyat per a tota la comunitat i no solament per als parlants de la llengua minoritzada.

El seu objectiu primordial és que tots els membres, qualsevol que siga la llengua materna, assolisquen un domini efectiu de totes dos llengües, sense perjudici de l’aprenentatge d’una llengua estrangera en edats ben primerenques, o d’una altra més tard, si s’escau, mal que siga a nivells merament funcionals.

Un programa d’educació bilingüe és, doncs, un patró didacticoorganitzatiu que [...] intenta adaptar-se al conjunt de variables (socials, sociolingüístiques, territorials, econòmiques, etc.) que conformen una situació educativa general. 

Els elements que es tenen en compte a l’hora de concretar els diferents programes són:

- La llengua de l’entorn, usada habitualment en l’entorn social de l’alumnat i habitual dels estudiants.

- La necessitat, des d’una perspectiva del plurilingüisme additiu, de fer un ús vehicular majoritari en valencià.

- L’actitud dels pares i les mares envers la presència del valencià al centre.

- La llengua base d’aprenentatge en què s’iniciarà la lectoescriptura i es vehicularan la major part dels aprenentatges.

                                                

Els programes són:

-PROGRAMA D’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ (PEV)

En els centres d’Educació Infantil i Primària va dirigit a xiquets i xiquetes majoritàriament Valencianoparlants. S’utilitza el valencià com a llengua principal en la instrucció .Es prestigia la llengua pròpia de l'alumnat, s’augmenta la competència lingüística i també s’assoleix un bon domini del castellà. El castellà s’incorpora des del primer moment amb un enfocament comunicatiu que potencia el seu aprenentatge. Posteriorment s’incorpora la tercera llengua, un idioma estranger, seguint el mateix enfocament didàctic. En els centres d’Educació Secundària el programa s’adreça tant a l’alumnat valencianoparlant com castellanoparlant.

-PROGRAMA D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA (PIL)

Dissenyat per a xiquets i xiquetes majoritàriament castellanoparlants, les famílies dels quals opten voluntàriament per una escola en valencià, perquè així s’integren lingüísticament des de l’inici de l’escolaritat. L’alumnat manté i millora la llengua familiar i n’adquireix una altra, el valencià, a través del treball específic basat en un enfocament comunicatiu de les llengües. Per a l’alumnat castellanoparlant el fet d’iniciar l’escolaritat en valencià suposa quasi l’única possibilitat de dominar l’altra llengua oficial que té menor presència social. En el PIL, el castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció, s’incorpora a partir del primer o segon cicle de Primària, segons el context sociolingüístic del centre. El castellà rep un tractament cada vegada més sistemàtic, de manera que l’alumnat assoleix un domini formal de la llengua que ja coneix. Les xiquetes i els xiquets que segueixen el PIL en l’Educació Infantil i Primària tenen continuïtat en l’Educació Secundària en el PEV.

-PROGRAMA D’INCORPORACIÓ PROGRESSIVA (PIP)

En els centres ubicats en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el PEV o el PIL, s'adopta el PIP, en el qual la llengua base d'aprenentatge és el castellà. El Disseny Particular del PIP inclou, com a mínim, l'Àrea de Coneixement del Medi Natural, Social i Cultural, impartit en valencià a partir del tercer curs de l'Educació Primària.El PIP en l’ESO garanteix la continuïtat de l’aplicat en l’Educació Primària. Ací el programa comporta l’ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques, segons les especificacions del Disseny Particular del Programa d’Educació Bilingüe. El disseny garanteix l’ús del valencià com a llengua d’aprenentatge en, com a mínim, dues àrees no lingüístiques en cada un dels grups.

-PROGRAMA D’EDUCACIÓ BILINGÜE ENRIQUIT (PEBE)

El PEBE contempla la incorporació primerenca d’una llengua estrangera, com a llengua vehicular, des del primer cicle de l’Educació Primària. Es parteix de la convicció que l’augment de competència lingüística dels escolars valencians és el resultat d’un tractament integrat dels dos idiomes oficials i de la introducció d’una llengua estrangera.

2.    ADQUISICIÓ L2 I PLURILINGÜISME

-        Input: és el bagatge lingüístic que rep un aprenent en L2 a partir del qual pot seleccionar, extreure’n regles i crear un nou llenguatge que anirà incorporant al seu sistema interllengua(sense condicions òptimes esdevindria un “soroll”).

-        Intake: part de l’input que l’aprenent selecciona i assimila.

-        Output: producte lingüístic elaborat per l’aprenent.

-        Interllengua: és una construcció que integra regles de la L1 de l’aprenent, regles de la llengua que s’està aprenent i regles que no pertanyen a cap de les dues llengües i que són producte del procés d’aprenentatge.

FACTORS MÉS INFLUENTS EN L’ADQUISICIÓ DE LA L2

INPUT

La quantitat de temps d’exposició a la L2 és més  important si els inputs són comprensibles per als nens i els permet avançar cap a la seva interllengua.

La qualitat de l’input està relacionada amb la possibilitat que l’alumne participe perquè l’input s’adeqüe a les seues necessitats de comprensió i d’expressió.

Les converses han de ser genuïnes (cal evitar les pseudoconverses).

El professor ha de dominar la llengua (és el model principal de l’alumne) i ha de ser hàbil amb la comunicació.

OUTPUT

Hem de considerar l’output com la producció lingüística que fa l’alumne a partir dels intakes que ha processat.

La memorització i la mecanització d’estructures lingüístiques és una condició necessària per a l’adquisició d’una L2 (comunicació i reflexió lingüística són imprescindibles).

 INTERLLENGUA

Tots els qui aprenen una L2 recorren un camí (representat per ILa, ILb, ILc...ILn) que va  des de la seva L1 fins el domini de la L2.

En els primers estadis evolucionen ràpidament.

L’ordre de les interllengües és el mateix per a tots els parlants nous de la mateixa llengua(està regit per universals lingüístics).

És un sistema intrapersonal i autònom, desenvolupat a la ment de cada un dels parlants de les llengües en contacte, sistema pel qual els aprenents recreen la L2 tot incorporant-hi elements de la seva L1 (transferències).

La interllengua és un sistema lingüístic estructurat, aproximatiu i en evolució, utilitzat per un estudiant d’una L2. És una gramàtica mental provisional.

Es pot dir que és un sistema intermedi entre L1 i L2, la complexitat del qual s’incrementa en un procés creatiu que passa per diferents etapes marcades per les noves estructures i pel vocabulari que l’alumne va adquirint.

És un sistema autònom i relativament “estable” en la seua variabilitat, que pot ser descrit mitjançant un subconjunt de les regles de la gramàtica de la llengua meta. 

No és una versió errònia ni incompleta de la llengua que es vol aprendre, sinó un sistema en ell mateix.

3. CARACTERÍSTIQUES PERSONALS

Hi ha discrepàncies sobre si l’edat és o no un factor que afecta l’adquisició d’una L2 (els més xicotets aprenen millor la fonètica i els més grans la sintaxi).

Sembla que la intel·ligència és una part important de l’aptitud (però no l’única) i els factors aptitudinals representen entre el 25 i el 50% de l’aprenentatge d’una llengua.

La motivació està molt relacionada amb l’èxit de l’aprenentatge (tant la integradora com la instrumental).

Les expectatives elevades dels professors sobre les possibilitats dels alumnes augmenten  tant la motivació com el rendiment en la L2.

Autoestima, extraversió o introversió, ansietat o empatia influeixen en l’aprenentatge.

L’estil cognitiu o manera com es processa la informació determina l’aprenentatge de la L2.

Les estratègies que usa l’alumne poden ser de memòria, cognitives, afectives, socials, etc.






TEMA 3. POLÍTICA LINGÜÍSTICA I ENSENYAMENT

1. ANÀLISI DEL DECRET DE PLURILINGÜISME

Art 4-5 "La llengua en què es vehicularan els àmbits d'actuació en l'Educació Infantil la determinarà la Conselleria competent en matèria d'educació, a proposta del Consell Escolar, després de realitzar-se en cada centre docent una consulta de caràcter orientatiu i no vinculant a tots els pares, mares o tutors legals de l'alumnat a l'inici del primer curs del segon cicle de l'Educació Infantil".

- La consulta es realitza a través de la matriculació, les famílies matriculen els seus fills en funció dels programes que ofereixen els centres.

- Els aspectes pedagògics cal reservar-les a l'Equip Docent que, tenint en compte el context sociolingüístic del centre, ha de dissenyar les estratègies necessàries per a fer efectiu el que marca la LUEV (Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià). El claustre de professors ha de donar compte dels resultats, i en conseqüència és el responsable de la planificació i execució del disseny particular.

- El que promou aquest article és "la reconversió" de molts programes d'ensenyament en valencià.

- No es tracta d'enfrontar les famílies ni el professorat. El que cal és, des de plantejaments estrictament pedagògics, promoure el plurilingüisme i les actituds que li són favorables.

Art 5-5 "Totes les àrees, matèries o mòduls no lingüístics són susceptibles de ser impartides en valencià, castellà o en anglès; també les agrupacions d'àmbits que incloguen diverses àrees o matèries; inclús, addicionalment, els projectes de caràcter transversal".

- Ja no hi ha obligatorietat d'impartir el medi en valencià. És un pas enrere respecte al model que s'aplica fins ara.

- Aquesta qüestió ja estava consolida en la quasi totalitat dels centres educatius valencians. Llengua i territori són dos conceptes íntimament relacionats i els que millor faciliten la cohesió social. No hi ha plurilingüisme sense cohesió.

- Des de l'any 1984 ja es parlava de l'Àrea d'Experiències i els PEBE no només l'han mantinguda sinó que l'han avançada al primer curs de primària. Donada l'amplitud del mercat generada s'ha promogut l'edició de llibres i materials complementaris en valencià; però ara, amb aquesta mesura, es veuria afectada.

Art. 6-8  "En l'etapa d'Educació Primària els programes plurilingües es caracteritzaran, a més de per l'ensenyança en valencià i castellà, per l'ensenyança en anglès de continguts específics del currículum, almenys, d'una àrea no lingüística"

- En primària, vehicular tota una àrea en anglès no és la millor manera de desenvolupar competències en anglès. És més efectiu vehicular continguts diversos a través de projectes (utilitzant la metodologia TILC). La Conselleria dóna el mateix tractament en primària que en secundària. Cal propiciar un tractament progressiu i coherent a través de les diferents etapes.

- No s'estableix l'obligatorietat d'introduir una àrea en valencià en el PIP, però sí en anglès.

2. MODELS D’ENSENYAMENT DE LES LLENGÜES COOFICIALS A LES CCAA

MODEL BALEAR

El model desenvolupat en la Comunitat de les Illes Balears és el de conjunció lingüística o bilingüisme integral. En totes les etapes educatives, els alumnes han de rebre com a mínim un 50% de les àrees en català.

Els centres educatius han de planificar la implantació progressiva de l'ensenyament en llengua catalana i ho han d'especificar en el seu Projecte Lingüístic. Aquest serà elaborat per l’equip directiu i aprovat pel Consell Escolar.

Fins a arribar a la meitat del còmput horari, el Projecte Lingüístic especificarà quines àrees s'impartiran en català i quines en castellà.

MODEL CATALÀ

El model lingüístic en aquesta comunitat autònoma és un model d'immersió lingüística que consisteix en que tot l'ensenyament de les obligatòries es realitza en català, excepte les matèries de Llengua i Literatura Castellana i les de llengües estrangeres.

MODEL GALLEC

El model lingüístic en la comunitat de Galícia és bilingüe, és a dir, que les matèries del currículum s'imparteixen algunes en castellà i unes altres en gallec.

En l'Educació Primària s'estudia obligatòriament en gallec la Llengua i Literatura Gallega i el Coneixement del Medi natural, social i cultural del 2º i 3º cicle d'aquesta etapa. A més en aquestes dos cicles és obligatori impartir altra matèria en gallec.

MODEL NAVARRÈS

Existeixen quatre models lingüístics diferents que són:

-Model A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.

-Model B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per impartir les matèries.

-Model D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.

-Model G: Ensenyament totalment en castellà, sense incorporar el basc.

MODEL BASC

En aquesta comunitat autònoma existeixen tres models lingüístics que són:

-Model A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.

-Model B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per impartir les matèries.

-Model D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.